Jo
Piazza della Repubblica, una plaça d’estil neoclàssic on es troba l’edifici de l’Ajuntament. De dreta a esquerra: Jo, la meva mare Maria, les meves tietes i en Mimmo.
Em dic Giuliano i tinc 44 anys, tot i que la majoria de gent no me’n posa tants!
Sóc curiós, aventurer i tinc un desig insaciable de viatjar i explorar cultures, menjars i mentalitats que em són desconegudes. Tinc sentit de l’humor, per això m’agrada ser actor. He fet teatre i curtmetratges. La gent que em coneix diu de mi que sóc molt sentimental i poc racional i, també que, moltes vegades, penso massa en el passat i poc en el moment present. Les meves aficions són fer fotografies, dibuixar, escriure i sortir amb els amics per petar la xerrada i prendre alguna cosa. Vaig arribar a Barcelona fa 2 anys i mig. Vaig triar Barcelona perquè em va semblar la ciutat ideal per oblidar tots els moments dolents, com la pèrdua d’un ésser estimat, la fi d’un amor i un accident de cotxe, i començar una “nova” vida.
A Barcelona, no he parat quiet. M’he canviat moltes vegades de casa però actualment visc al barri del Born. M’agrada molt, però trobo que s’està fent massa “elegant” i em sembla que canviaré de nou. Actualment, treballo en una botiga de vins, un món que em fascina. També sóc animador d’italià a l’Escola Oficial d’Idiomes perquè m’encanta ensenyar el meu idioma. De Barcelona, m’agrada el fet que sempre hi hagi alguna cosa per fer o veure. L’arquitectura, la neteja i els bons serveis de la ciutat és el que més em va sorprendre la primera vegada que vaig venir a Barcelona de vacances.
Vista des del riu que passa per sota del pont del Mig de Dicomano. Hi ha tres ponts: el vell, el del mig i el nou.
M’encanten els idiomes, en parlo 7 i també parlo alguns dialectes. Estic aprenent català perquè considero que és una forma d’integrar-me.
La ciutat
L’església Pieve di Santa Maria, del segle XII.
Dicomano és un poble toscà de 5.000 ànimes situat entre muntanyes verdes molt boniques. Concretament, es troba entre el Mugello i la Val di Sieve, a la província de Florència. Vaig viure a Dicomano des que tenia 2 anys i 2 dies fins al final de l’adolescència. Aquest poble romandrà sempre dins del meu cor. Quan la meva família va arribar a principis dels anys setanta, érem uns dels pocs immigrants del sud d’Itàlia.
A poc a poc, vaig anar fent amics i vaig aprendre el dialecte florentí, que el trobo molt simpàtic. Dicomano és pacífic i ple de vida. Als dicomanesi ens agrada molt sortir de festa i gairebé tots els barris en tenen la seva. Jo vivia al centre històric, al barri de Forese, que es caracteritza per tenir un gran nombre de carrers arcats que van molt bé per refugiar-se de la pluja. A Dicomano, el torrent Comano flueix cap al riu Sieve i era molt comú trobar nens que nedaven al riu o anaven a pescar. També es poden fer moltes excursions per gaudir de la natura. Amb el meu germà i un amic solíem anar a passejar per turons preciosos (que conec com les butxaques dels meus pantalons!). Hi ha molts torrents, boscos, pastures, camps de vinyes, d’oliveres i s’hi poden trobar animals salvatges com ara llebres, senglars, cérvols, serps, etc. També m’agradava anar a buscar bolets.
Casa de turisme rural al costat dels llacs
Al vespre, després de sopar jugava amb els meus amics a fet i amagar i, més tard, els últims nens que encara no havíem anat a dormir, quedàvem per explicar-nos històries de por. Ara, però, quan torno de visita a Dicomano veig que han canviat algunes coses, per exemple, ja no hi ha gaires nens jugant al carrer. Dicomano és molt divers ja que hi viuen moltes persones immigrades procedents d’Albània, del Marroc, Romania i Somàlia. Actualment, es coneix molt per les cases rurals i la pràctica de l’agroturisme, és a dir, les cases rurals no només són allotjaments, sinó que ofereixen altres serveis relacionats amb la natura i la vida al camp. S’hi poden degustar molts bons formatges i vins i també es poden fer passejades en cavall.
La ciutat somniada
Tren de vapor original amb passatgers que passa dues vegades l’any per Dicomano.
El que més m’agrada de la meva ciutat. El casc antic, perquè és petit i històric, ple de vida i envoltat de verds turons. També m’agrada l’església Pieve di Santa Maria, que data del segle XII.
Vista del pont Vell i a l’esquerra la casa més antiga de Dicomano.
Una festa o tradició típica de la meva ciutat que m’agrada especialment. La festa de Forese, que se celebra durant el setembre, moment en què s’instal·len paradetes de polenta fregida o amb salsa de carn o de bolets i salsitxes a la brasa. Encara ara oloro l’aroma d’aquestes especialitats culinàries. A banda del menjar també s’hi fan jocs per a tothom, com ara la famosa carrera dels ciuchi (rucs en florentí) i és molt divertida. Quan es fa fosc les bandes de música surten al carrer i la gent balla.
Una hora del dia en què la ciutat em sembla més bonica . Quan es pon el sol, l’aire es tenyeix de color taronja i de vegades hi apareix una estranya boira que otorga al paisatge una aparença surrealista.
Una època de l’any en què recomaneu anar-hi. A la tardor, perquè es fa la collita de raïm i l’oli nou, que és increïble. A més, la temperatura és ideal.
El meu germà Domenico, més conegut com a Mimmo (darrera) i jo jugant al torrent Comano. Al fons, el pont del Mig.
A l’esquerra, el meu germà quan tenia 6 anys i, a la dreta, jo amb 7 anys sota el pont Vell (Ponte Vecchio).
Mimmo (dreta) i jo, amb sis anys (esquerra) a la via Garibaldi, al centre històric.
FITXA TÈCNICA
Dicomano– Itàlia
Situació geogràfica: Sud d’Europa. Dicomano és una localitat italiana de la província de
Florència, a la regió de la Toscana, situada al centre de la península itàlica
Població de la ciutat: 5.626 habitants
Moneda: Euro
Llengua/llengües: la llengua oficial és l’italià
Com arribar-hi: Des de Barcelona, hi ha vols directes cap a Florència. Per arribar a Dicomano, cal agafar un tren a l’estació Firenze S. M. Novella fins a Dicomano
Durada del viatge: 2 hores 40 minuts
Preu aproximat del bitllet d’anada: Hi ha bitllets d’avió cap a Florència des de 25 euros. El bitllet de tren de Florència a Dicomano val 3,70 €
CIUTATS VISCUDES. GUIA TURÍSTICA SENTIMENTAL 