Jo
Em dic Maria Peirón Romeu. Tinc 82 anys i estic jubilada. La primera vegada que vaig venir a Barcelona va ser als 19 anys per fer de minyona.
Jo al meu pis de Barcelona
Després, als 23 anys, va morir la meva mare i vaig tornar al poble on em vaig casar i vaig treballar el camp durant molts anys. També feia les feines de casa, una cosa que poques vegades es reconeix com a feina, però que les dones han hagut de fer totes soles durant molts anys. Vaig tornar a venir a Barcelona als anys 70, aquesta vegada amb el meu marit i els meus dos fills. La raó per la qual vam emigrar és que volíem que els nostres fills tinguessin l’oportunitat d’estudiar, i a Barcelona era molt més fàcil. També ens vàrem adonar que la feina del camp cada vegada s’estava mecanitzant més i era cada cop més difícil viure’n si no et compraves un tractor, i nosaltres no teníem prous diners per comprar-ne un. Així que vam venir també per treballar. Des que vaig arribar a Barcelona fins que em vaig jubilar, ara fa 17 anys, vaig treballar com a portera a diversos llocs, principalment en edificis de l’Eixample.
Actualment visc al barri de Vilapicina i Torrellobeta, al districte de Nou Barris. M’agrada molt el meu barri perquè és molt tranquil, però hi pots trobar de tot. Hi ha moltes botigues i supermercats a prop, i això em va molt bé perquè a la meva edat ja no em puc moure gaire.
Barcelona m’agrada molt. És una ciutat molt viva, tot i que una mica massa gran pel meu gust. M’agrada especialment tota la zona de la Sagrada Família.
El català és la meva llengua materna, tot i que parlo el dialecte de la Franja de Ponent, que fa servir algunes paraules diferents de les del català de Barcelona. Ara, curiosament, quan parlo amb les persones del meu poble parlo en català de la Franja, mentre que quan parlo amb persones de Barcelona canvio al català d’aquí.
El poble
Jo vaig néixer en un petit poblet de la província d’Osca, a l’anomenada Franja de Ponent. El poble es diu Peralta de la Sal i és conegut per ser el poble natal de Sant José de Calasanz , fundador de l’orde dels escolapis. També eren famoses les seves mines de sal, d’aquí el seu nom; però ara gairebé no se n’extreu sal. Peralta va arribar a tenir més de 1.500 habitants encara que en l’actualitat en deuen quedar uns 100, gairebé tots persones grans. Quan vàrem marxar nosaltres, i ja des d’abans, moltes persones deixaven el poble per marxar a la ciutat. Tot i que alguns van anar a Osca o Saragossa, la gran majoria van emigrar a Catalunya, sobretot a Barcelona.
Carretera de Peralta de la Sal amb els meus dos fills
Peralta de la Sal es troba a la comarca de la Llitera, molt a prop de ciutats com Montsó , Binèfar o Barbastre , a la zona est de la comunitat d’Aragó. Tot i ser un poble molt petit, és l’Ajuntament del municipi, cosa que vol dir que n’hi ha d’altres encara molt més petits, alguns pràcticament deshabitats.
Peralta no està dividida en barris i, encara que sí que hi ha carrers, les persones prenen com a referència el nom de les cases. Cada casa té el seu nom, la nostra es deia “casa Alejos”. Quan s’escriu una carta a algú de Peralta només cal posar el nom de la casa i tothom sabrà on entregar-la.
La vida al poble era molt diferent de la que tinc a Barcelona. Per començar allà vivíem bàsicament del que conreàvem als horts i dels animals que criàvem. Teníem gallines que ens ponien ous, cabres per a la llet, porcs per a la matança… Aquí a Barcelona tot es compra al supermercat. La veritat és que no es pot comparar una cosa amb l’altra. Al poble ens coneixíem tots; sorties al carrer i parlaves amb tothom. A les nits, sobretot d’estiu, trèiem les cadires al carrer i ens reuníem per xerrar. A Barcelona ets molt més invisible, hi ha molta gent que no coneixes. Jo, al principi, cada cop que havia de deixar el meu poble per venir a Barcelona, plorava. Ara, la veritat, ja m’hi he acostumat i m’agrada més estar a Barcelona que a Peralta perquè la vida és més còmoda. A més, ara no hi trobes tanta gent al poble, al carrer.
Peralta és molt petita i té pocs monuments d’interès turístic. Potser els monument més importants que es poden destacar són:
El meu marit, els meus dos fills, uns amics i jo a la Mora per la festa del 8 de setembre del 1964
el convent dels escolapis, que ara han convertit en hotel, i la parròquia, que van reformar fa poc. També és interessant veure el salinar, que és molt impressionant quan es pon el sol i que ha estat declarat bé d’interès cultural. Una mica allunyats del poble, en un turó, hi ha el castell i el santuari de la Verge de la Móra, on tradicionalment es puja cada any, al setembre, per celebrar la festa en honor a aquesta verge.
El meu poble ha canviat força en els darrers anys, sobretot perquè s’ha anat quedant sense gent i sense comerços ni serveis. Abans hi havia tres o quatre botigues de queviures, i ara no en queda cap. També hi havia tres escoles, fusters, dos bars… Hi havia de tot. Ara només hi queda un bar i no hi ha ni tan sols una petita botiga. Tothom se’n va a compar als pobles grans de la zona. Quan nosaltres hi vivíem, a Peralta, hi havia moltes famílies, amb gent jove i nens; ara gairebé només hi queden persones jubilades.
El poble somniat
El que més m’agrada del meu poble: El que més m’agrada del meu poble són la parròquia i la capella.
Inauguració de la capella del poble amb el bisbe de la província
El meu carrer preferit: M’agrada molt la plaça del poble. És bonica i bastant gran per a un poble tan petit. És també el centre de la vida del barri i un dels pocs llocs del poble plans, on no cal caminar en pujada!
Un lloc per passejar:La carretera del poble. Passa al costat del riu i de diversos camps i prats i és força bonica.
Un menjar: Són típics els carquinyolis i un pastís que fem per les festes del poble, que anomenem “Ttrta de fiesta”.
Una botiga o un mercat: No hi ha cap botiga de queviures. Passen camions que porten fruita, verdura, peix i pa de tant en tant . La resta cal comprar-ho a les ciutats de la zona.
Plaça del poble a les festes majors. Amb les meves nétes
Una festa o tradició típica del meu poble que m’agrada especialment: Les festes de sant Josep de Calassanç Són les festes majors del poble i se celebren a finals d’agost, el dia 25, que és la festa de sant Josep de Calassanç. Vénen molts joves d’altres pobles i gent originària de Peralta però que viu a la ciutat, i la festa és bastant bonica i es fan moltes coses. Un altra festa més petita és la de la Verge de la Móra, que se celebra el 8 de setembre. És tradició fer una romeria i pujar caminant al turó de la Mora, i fer-hi una festa amb menjar i beure.
Una hora del dia en què el meu poble em sembla més bonic : M’agrada el poble durant el dia. Cap al vespre també s’hi està bé, sobretot a l’estiu perquè durant el dia hi fa molta calor.
Una època de l’any en què recomano anar-hi:A mi m’agrada més a l’estiu, perquè hi ha més gent que ve de fora a passar les festes. La tardor és una mica trista i a l’hivern hi fa massa fred.
El salinar de Peralta
Una amiga i jo davant del convent dels escolapis
FITXA TÈCNICA
Peralta de la Sal-Espanya
Situació geogràfica: Comarca de la Llitera. Extrem oriental de la província d’Osca. A prop de la frontera amb Catalunya
Població: 165 habitants
Moneda: Euro
Llengua/llengües: Castellà i Chapurriau (català de la Franja)
Com arribar-hi: La manera més fàcil d’arribar-hi és en cotxe, agafant l’autopista A-2 en direcció Lleida i desviant-se a l’alçada de Tàrrega per la C-53 passant per Balaguer i en direcció Tamarit de Llitera. També s’hi pot anar en transport públic, agafant un autobús fins a Binéfar i des d’allà un minibús que porta a Peralta (aquest, però, només circula els dimarts i els divendres)
Duració del viatge: Aproximadament 2h30 si s’hi va en cotxe.
Preu aproximat del bitllet: 13,05 euros el bitllet d’autobús Barcelona-Binéfar
CIUTATS VISCUDES. GUIA TURÍSTICA SENTIMENTAL 